sedase.catHome

sedase.cat Profile

sedase.cat

Title:Home

Description:insert DESCRIPTION here

Keywords:

Discover sedase.cat website stats, rating, details and status online. Read and write reviews or vote to improve it ranking. Check alliedvsaxis duplicates with related css, domain relations, most used words, social networks references. Find out where is server located. Use our online tools to find owner and admin contact info. Go to regular site

sedase.cat Information

Website / Domain: sedase.cat
Website IP Address: 31.220.16.207
Domain DNS Server: ns1.hostinger.es,ns2.hostinger.es,ns4.hostinger.es,ns3.hostinger.es

sedase.cat Rank

Alexa Rank: 0
OursSite Rank: 0
Google Page Rank: 0/10 (Google Pagerank Has Been Closed)

sedase.cat Traffic & Earnings

Purchase/Sale Value: $0
Daily Revenue: $0
Monthly Revenue: $0
Yearly Revenue: $0
Daily Unique Visitors: 0
Monthly Unique Visitors: 0
Yearly Unique Visitors: 0

sedase.cat WebSite Httpheader

StatusCode 200
Content-Type text/html
Date Mon, 16 Oct 2017 18:46:35 GMT
Server Apache

sedase.cat Keywords accounting

Keyword Count Percentage

sedase.cat Similar Website

Domain WebSite Title
opengl-tutorial.org Home
torranceca.gov Home
frozendrinkman.com Home
tropicaltwist.net Home
rocscience.com Home
mchscats.org Home
etopical.com Home
chirbit.com Home
medicasanmiguel.com.mx Home
logipix.com Home
partymaniacsnj.com Home -
sterlingballet.com Home
caregiverslibrary.org Home
euphoniumstore.net Home
bandsintown.com Home
westerngardens.org Home
reliant-rehab.com Home
wildlifeatkiawah.com Home
stjosephshealth.org Home

sedase.cat Traffic Sources Chart

sedase.cat Alexa Rank History Chart

sedase.cat aleax

sedase.cat Html To Plain Text

Home SeDASE Seminari de Doctrina i Acció Social de l'Església Facultat de Teologia de Catalunya Inici Qui som Ideari Contacte Novetats Cercar Memòria A.M. Oriol Menús Menu principal Documents Curs Bàsic DSE Cursos Publicacions Articles Teologia i Societat Mn. Antoni M. Oriol El cristià sap que pot trobar en la doctrina social de l’Església els principis de reflexió, els criteris de judici i les directrius d’acció de què partir per promoure un humanisme integral i solidari. Difondre aquesta doctrina constitueix, doncs, una autèntica prioritat pastoral, a fi que les persones, il·luminades per ella, esdevinguin capaces d’interpretar la realitat d’avui i de cercar vies apropiades per a l’acció: ?L’ensenyament i la difusió de la doctrina social formen part de la missió evangelitzadora de l’Església? (CDSE 7). Presentació La dimensió educativa de la Doctrina social de l’Església []. Introducció En els seus darrers anys de pontificat, el papa Benet XVI insistí –i remarco el verb– sobre la necessitat de conèixer la Doctrina social de l’Església i portar-la a la pràctica. El Pontífex s’adre?à, en reiterades ocasions, a ambaixadors,[1] treballadors,[2] empresaris,[3], bisbes,[4] estudiosos d’aquesta matèria,[5] joves,[6] artesans,[7] escriptors,[8] i ho va fer aprofitant tota mena de documents, com ara l’exhortació apostòlica sobre l’Eucaristia,[9] i sobretot a l’encíclica que ha escrit,[10] sota la perspectiva del lligam entre fe i raó en l’actuació pública. Ho ha fet sia per promoure la dita doctrina, sia citant-la per concretar actuacions pràctiques o principis de l’ordre social. Si féssim un repàs d’això mateix segons Joan Pau II les citacions serien tan nombroses que no hi ha possibilitat d’encabir-les en aquests apunts. El Papa en parla en missatges, homilies, exhortacions, encícliques, viatges i tot tipus d’escrits; s’adre?a a professor de DSE, Setmanes Socials, parlamentaris, laics de tot tipus de pa?sos, homes de cultura, empresaris, agents sanitaris, agricultors, universitaris, gent de barris populars, entitats financeres, associacions de tota mena, familiars, socials, esportives, etc.; en totes les exhortacions postsinodals referents a cada continent n’ha fet referència explícita i, en especial, en les encícliques socials, Laborem exercens, Sollicitudo rei socialis i Centesimus annus. Recordo que en una trobada de professors d’aquesta matèria a Roma l’any 1997, el papa Joan Pau II ens digué: ?la Doctrina social de l'Església és una de les meves preocupacions més grans, ja que sóc profundament conscient de com de generosa i qualificada ha de ser la sol·licitud de tota l'Església per anunciar a l'home del nostre temps l'evangeli de la vida, de la justícia i de la solidaritat.?[11] La Doctrina social de l’Església, l’aportació de l’Església al món. La persona humana i la seva dignitat com a camí de l’Església Quina és la dignitat humana? Què se li deu a la persona pel fet de ser-ho? Quines són les exigències morals que sorgeixen de la dignitat humana? Hi ha un profund lligam entre l’ésser i l’obrar, entre l’antropologia i l’ètica. Les distintes comprensions antropològiques, en portar-les a la pràctica, originen organitzacions socials diferents. No hi ha una neutralitat antropològica, com tampoc hi ha una neutralitat ètica, en el sentit que totes són igualment vàlides. Postures, com ara el liberalisme més radical, que proposa una llibertat sense limitacions, aboquen a formes culturals on el pro?sme esdevé un competidor, si no un agressor. La famosa frase ?la meva llibertat acaba on comen?a la de l’altre? –sense menystenir la seva part positiva, sobretot en l’àmbit del dret– n’és un clara expressió, amb la qual hom dóna entenent que el pro?sme és, ara, el limitador de la pròpia llibertat. Podríem analitzar també altres ideologies –en el sentit de visions parcials de l’home amb pretensió de totalitat–[12] i extreure’n les conseqüències humanes i socials. La fe ofereix una comprensió del ser humà com a creat per Déu, fruit de l’amor, redimit per amor, cridat a viure en l’amor, a una comunió interpersonal amb Déu i amb les altres persones. L'estructura de l'ésser humà respon a una crida de l'Amor diví que el constitueix i que li possibilita respondre a l'Amor amb amor.[13] La persona ha estat creada per amor i per a l'amor. ?La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l'home a la comunió amb Déu. L'home és convidat al col·loqui amb Déu ja des del seu naixement, car no existeix si no és perquè, creat per Déu per amor, sempre, per amor, és conservat; i no viu plenament segons la veritat, llevat que reconegui lliurement aquell amor i es confi? al seu Crea-dor.?[14] El camí de realització humana s'insereix en la lògica de l'amor, en la lògica del do: ?Aquesta semblan?a manifesta que l'home, el qual, a la terra, és la sola creatura que Déu ha volgut per si mateixa, no es pot trobar, ell, plenament si no és a través del do sincer de si mateix.?[15] En la seva encí-clica programàtica Redemptor Hominis, el papa Joan Pau II descriu l'es-tructura agàpica de l'ésser humà en aquests termes: ?L'home no pot viure sense amor. Ell roman per a si mateix un ésser incomprensible, la seva vida resta privada de sentit si no se li revela l'amor, si no es troba amb l'amor, si no l'experimenta i se'l fa seu, si no en participa vivament. Per això precisa-ment, Crist Redemptor, com ja s'ha dit, revela plenament l'home al mateix home.?[16] En el fet de ser estimat i d’estimar s’hi juga la dignitat humana, alhora que expressa la mateixa vocació humana. Tot el nostre actuar, per ser veritablement humà, ha de manifestar la realitat del nostre ésser tot realitzant la vocació a l'amor.[17] I l'amor sempre diu relació a una comunió interpersonal. Estimar és voler el bé per a l'altre. Un altre que només pot ser una persona: només la persona és digna d'amor. I igualment com tot altre subsisteix i troba la seva ple-nitud en l'Altre (en Crist), tot comportament personal, per a ser veritable-ment humà, demana, en últim terme, que posseeixi la caritat com a forma virtutum i, alhora, com a guia, cosa que equival a fer de Crist l'objecte darrer del nostre actuar. Qui en donar no és dóna, humilia –diu Benet XVI–,[18] però qui no dóna Crist dóna molt poca cosa, deia la Mare Teresa de Calcuta. Obrar humanament significa manifestar la vocació a l'amor, amor que és participació de l'Amor de Crist, i l'objecte del qual és sempre una persona que –ho sàpiga o no– té en Crist la seva raó d'ésser i la seva plenitud. Per tant, Crist ha de ser, per a la plenitud teologicomoral de la bondat del nostre actuar, l'objecte moral vivent, l'objecte decisiu del nostre voler.[19] La Doctrina social de l’Església. El dret i el deure d’intervenir en les qüestions socials A partir d’aquesta antropologia, la DSE no pot proposar-se com una ideologia,[20] ni com una ?tercera via?,[21] a semblan?a d’altres propostes polítiques i socials. La perspectiva antropològica que ofereix l’Església al món manifesta que hom no pot renunciar a subratllar el nexe constitutiu del capteniment humà amb la veritat de l’home i el primat de l’ètica sobre la política, l’economia i la tecnologia. Com afirmà el Concili Vaticà II, la persona humana és el subjecte (l’autor), el centre i el fi de tota activitat humana.[22] Tota dimensió de la vida pública –política, economia, família, cultura, relacions internacionals, ecologia, etc...— ha de romandre orientada al bé de la persona, de tota la persona i de totes les persones i pobles, d’una manera integral i solidària. La qualitat moral d’una civilització depèn de la seva avinen?a amb la Doctrina Social de l’Església. I aquesta doctrina és la proposta que l’Església ofereix a tots els homes per assolir ?un humanisme a l’al?ada del designi d’amor de Déu sobre la història, un humanisme integral i solidari, capa? d’animar un nou ordre social, econòmic i polític, fonamentat en la dignitat i la llibertat de tota persona humana, que cal fer efectiu en la pau, en la justícia i en la solidaritat.?[23] Aquest oferiment al món no és una ingerència indeguda en l’edificació de la societat. L’Església té quelcom a dir,[24] i intervé en qüestions socials, polítiques, culturals, econòmiques, etc., per diversos títols: intervé en virtut del seu dret d’associació, comú a tots els ciutadans –la qual cosa mostra la injustícia d’un la?cisme excloent que exigeix als cristians i a l’Església com a institució d’abandonar la pròpia visió del món i, per tant, la pròpia identitat i riquesa, a l’hora de construir la vida pública–; en funció d’un manament diví; per la seva consciència de ser dipositària i custòdia de la llei natural; com a exigència de defensar la dignitat humana transcendent; pel fet de ser ?experta en humanitat?;[25] i perquè forma part de la seva missió evangelitzadora integral del ser humà, que inclou tota dimensió social.[26] En la darrera encíclica, Benet XVI reprèn el diàleg fe-raó en clau de lligam entre caritat i justícia i concreta l’aportació de la fe pel que fa a la vida pública com a purificadora de la raó: ??Què és la justícia? Aquest és un problema que concerneix la raó pràctica; però per dur a terme rectament la seva funció, la raó ha de purificar-se constantment, perquè la seva ceguesa ètica, que deriva de la preponderància de l'interès i del poder que l'enlluernen, és un perill que mai no es pot descartar totalment. En aquest punt, política i fe es troben. [...] Però, alhora, [la fe] és una for?a purificadora per a la raó mateixa. En partir de la perspectiva de Déu, l'allibera de la seva ceguesa i d’aquesta manera l'ajuda a ser més ella mateixa. La fe permet a la raó exercir de la millor manera la seva comesa i veure més clarament el que li és propi. En aquest punt se situa la doctrina social catòlica: no pretén atorgar a l'Església un poder sobre l'Estat. Tampoc no vol imposar als que no comparteixen la fe les seves pròpies perspectives i modes de comportament. Desitja simplement contribuir a la purificació de la raó i aportar la seva pròpia ajuda perquè allò que és just, aquí i ara, pugui ser reconegut i després posat també en pràctica.?[27] Des d’aquesta perspectiva, la DSE esdevé llum que purifica i for?a que mou, amb noves motivacions, a la construcció d’una societat justa. ?[La DSE] ?vol servir la formació de les consciències en la política i contribuir que creixi la percepció de les vertaderes exigències de la justícia i, alhora, la disponibilitat per actuar conforme a ella, malgrat que això contrasti amb situacions d'interessos personals.?[28] Alguns punts de parten?a Joan Pau II, adre?ant-se als membres de la Fundació vaticana ?Centesimus annus pro Pontifice?,[29] els manifestà tres grans conviccions personals entorn de la DSE, que volem fer nostres: 1. La permanent actualitat de la DSE. Cal –afirmà el Papa–, davant el panorama actual de grans desigualtats i patiments, recomen?ar des d’una perspectiva adequada: ?la veritat de la persona humana, tal com és descoberta per la raó i confirmada per l’Evangeli de Crist, que proclama i promou la veritable dignitat i vocació social originària de la persona?. Què aporta la DSE? Una visió de la persona, de la societat i de l’activitat humana adient per a construir un món just i pacífic.[30] La DSE, en aprofundir els aspectes de la veritat de l’home en societat i dels desafiaments i transformacions dels escenaris culturals i socials, ofereix principis, criteris i orientacions per l’actuació de les persones en l’àmbit públic.[31] Principis permanents a la llum dels quals hom construeix una ciutat digna de l’home i que esdevenen la gramàtica moral[32] que assenyala el capteniment conforme a la dignitat humana. Criteris de judici, en segon lloc, que ajuden a valorar les situacions concretes i a evitar, així, el perill ideològic.[33] I orientacions o directrius per a l’acció, talment que es dugui a terme un canvi de la societat que respecti la veritat de la persona. Tot plegat són orientacions per a la ?promoció dels drets humans, la tutela de la família, el desenvolupament de les institucions polítiques veritablement democràtiques i participatives, una economia al servei de la persona humana, un nou ordre internacional que garanteixi alhora la justícia i la pau entre els pobles, una actitud cada cop més responsable davant la creació, també al servei de les generacions futures?.[34] 2. La responsabilitat dels cristians laics. La responsabilitat dels laics, que el Concili Vaticà II posà en relleu i reiteradament se’ns ha recordat en el magisteri dels dos últims papes, té precisament en la DSE un ?punt de referència necessari, fecund i rellevant?. Els fidels laics són cridats, amb la for?a de Crist, a irradiar la llum que ve de l’Evangeli sobre les múltiples realitat socials a fi d’humanitzar el món. Aquest missió no s’ha de viure com un deure que limita sinó com una passió generosa i creativa. Tots recordem la crida de Joan Pau II a la Novo millenio ineunte quan demanà una ?nova imaginació de la caritat?.[35] 3. La convicció que només homes nous poden renovar totes les coses. ?No es pot demanar a l'economia, a la política i a les institucions socials allò que no poden donar. Pretendre que des de la mateixa realitat social hom pugui aconseguir una pau justa i duradora fóra un pelagianisme ingenu. Ja la primera encíclica social de Lleó XIII afirmà d’una manera polèmica que sense el paper de l’Església no hi ha veritable solució a la qüestió obrera;[36] un paper que tenia una doble dimensió: la seva doctrina –la comprensió teològica de la persona, de la societat i de l’activitat humana– i la seva acció. Fa pocs dies, un diari religiós de casa nostra posava en titulars que ?si l'Església deixés de fer la seva tasca es paralitzaria la societat?. Tota novetat autèntica neix del cor, d'una consciència rescatada, il·luminada i habilitada per a la vertadera llibertat per l'encontre viu amb aquell que va dir: ?Jo sóc el camí, la veritat i la vida? (Jn 14, 6) i ?Sense mi no podeu fer res? (Jn 15, 5). Quan manca aquesta dimensió, l’actuació dels cristians s’aboca a una nova ideologia. Cal, doncs –insisteix el Papa–, una ?profunda espiritualitat, una vida íntima d’unió amb Jesús, que ens capacita per a expressar les grans virtuts teologals –fe, esperan?a i caritat– mitjan?ant l’exercici de la difícil responsabilitat de construir una societat menys llunyana del gran designi provident de Déu.?[37] De tot això se segueix un corol·lari important que la mateixa Populorum progressio enuncia: ?Certament, l’home pot organitzar la terra sense Déu, però al cap i a la fi, sense Déu no pot fer altra cosa que organitzar-la contra l’home. L’humanisme exclusiu és un humanisme inhumà.?[38] ?Un món sense referència a Crist –aquest és el missatge central de la Jornada Mundial de la Joventut de Toronto, comentava Joan Pau II–, és un món que, abans o després, acaba per anar contra l'home. La història d'un passat encara recent ho demostra. No es rebutja Déu sense rebutjar també l'home?.[39] Els desafiaments presents El Cardenal Renato Raffaele Martino, president de Justícia i Pau, que vingué a aquesta casa a presentar l’edició catalana del Compendi de Doctrina social de l’Església, en la primera presentació que va fer a Roma, recordà la finalitat d’aquest text: ?El document es proposa com un instrument per al discerniment moral i pastoral dels esdeveniments complexos que caracteritzen els nostres temps; com una guia per inspirar, a escala individual i col·lectiva, comportaments i decisions que permetin esguardar el futur amb confian?a i esperan?a; com una ajuda per al fidels sobre l’ensenyament de la moral social.? [40] Alhora, en l’esmentada presentació, el Cardenal proposà tres desafiaments, que trobaran en la DSE una guia segura per a cercar-ne resposta. 1.El desafiament cultural que exigeix de la DSE una profunda dimensió interdisciplinària. Des d’aquesta perspectiva interdisciplinària, la DSE pot ?orientar sense ser un sistema, i no ser un sistema sense desorientar.?[41] 2.El segon desafiament prové de la situació d’indiferència ètica i religiosa. Cal superar la separació entre ètica i política i entre religió i política. Tenim davant la nostra consideració el debat entre la?citat i la?cisme. En aquest afer, hom s’adona de la necessitat d’una renovada col·laboració interreligiosa, perquè les religions tenen molt a dir. 3.El desafiament pastoral. ?El futur de la doctrina social de l'Església en el món actual dependrà que es comprengui cada vegada més bé que aquesta doctrina arrela en la missió pròpia de l'Església; que neix de la paraula de Déu i de la fe viva de l'Església; i que és expressió del servei que l'Església presta al món, en el qual la salvació de Crist s'ha d'anunciar amb paraules i obres. és a dir, s'ha de comprendre cada vegada millor que aquesta doctrina es relaciona amb tots els aspectes de la vida i de l'acció de l'Església: sagraments, litúrgia, catequesi i pastoral. La doctrina social de l'Església, que forma part essencial del missatge cristià, ha de ser coneguda, difosa i testimoniada. Quan, de qualsevol manera, es perd la consciència viva d'aquesta "pertinen?a" de la doctrina social a la missió de l'Església, aquesta doctrina social és instrumentalitzada en funció de diverses formes d'ambigüitat o de parcialitat.?[42] El papa Joan Pau II afirmà que ?l'ensenyament i la difusió d'aquesta doctrina social forma part de la missió evangelitzadora de l'Església?[43] i que és ?instrument d'evangelització?.[44] La DSE podrà complir millor el seu servei a l'home dins de l'entramat de la societat i de l'economia en la mesura que s’allunyi el discurs sociològic o polític, d’una exhortació moralitzadora, d’una ?ciència del viure bé?, o d’una simple ?ètica per a situacions difícils? i, al contrari, com més sigui coneguda, ensenyada, viscuda i encarnada, en tota la plenitud de la seva unió vital amb l'Evangeli del Senyor. Cal, doncs, una doble exigència sobre la presència dels cristians en la societat. D’una banda, la del testimoni personal –sempre hi ha necessitat de testimonis, de màrtirs i de sants, també en l'àmbit social– i, d’una altra, d'un nou projecte per a un humanisme autèntic que impliqui les estructures socials. ?El testimoni personal, fruit d'una vida cristiana adulta, profunda i madura, no pot deixar de contribuir també a la construcció d'una nova civilització, en diàleg amb les disciplines del saber humà, en diàleg amb les altres religions i amb tots els homes de bona voluntat, per a la realització d'un humanisme integral i solidari.?[45] Urgència de donar a conèixer la DSE A la llum del que hem exposat, cal, amb urgència, formar homes i dones amb capacitat d’actuar en la vida pública, orientant la dita actuació vers el bé comú.[46] Difondre aquesta doctrina és una prioritat pastoral,[47] afirmà l’exhortació Ecclesia in America. Cal que els agents socials assimilin aquest tresor, que és la DSE, perquè, a la seva llum, esdevinguin capa?os de llegir la realitat i de cercar vies de solució per a la transformació de la societat.[48] Cal insistir en la formació de les consciències segons la DSE, perquè aquest serà el millor antídot enfront de tants casos d’incoherència que afecten les persones i les estructures.[49] L’Exhortació postsinodal Christifideles Laici expressa aquesta necessitat i urgència tot dient que és ?absolutament indispensable? un coneixement més exacte de la DSE[50], també entre els mateixos cristians, per superar la ignorància que se’n té.[51] Per això proposa que esdevingui present en la catequesi, en les reunions especialitzades i en les escoles i universitats. Cal afanyar-se.[52] Els pobres no poden esperar! –digué Joan Pau II en el seu viatge a Chile.[53] L’amor de Crist ens apressa (2Co 5,14). Hem vist com l’estructura de l’ésser humà és ?agàpica?, és a dir, amorosa. D’aquest plantejament antropològic se segueix un principi cabdal de la DSE: l’opció preferencial pels pobres. El menyspreu del dèbil duu a la inhumanitat, mentre que la seva cura ens fa més humans. ?Aquesta és una opció o forma especial de primacia en l'exercici de la caritat cristiana, de la qual dóna testimoni tota la tradició de l'Església. Es refereix a la vida de cada cristià, com a imitador de la vida del Crist, però s’aplica igualment a les nostres responsabilitats socials. [...] Però avui, a la llum de la dimensió mundial que ha adquirit la qüestió social, aquest amor preferencial, amb les decisions que ens inspira, no pot deixar d'abra?ar les immenses multituds de famolencs, mendicants, gent sense sostre, sense atencions mediques i, sobretot, sense l’esperan?a d'un futur millor: no es pot oblidar l’existència d'aquesta realitat. Ignorar-la seria assemblar-nos al "ric Epuló" que feia veure que no coneixia el pobre Llàtzer, postrat a la seva porta (cf. Lc. 16, 19-31).?[54] Es tracta justament del contrari, ?de construir un món on tot home, sense excepció de ra?a, religió o nacionalitat pugui viure una vida plenament humana, emancipat de les servituds que li venen de part dels homes i d’una naturalesa insuficientment dominada; un món on la llibertat no sigui una paraula vana i on el pobre Llàtzer pugui asseure’s a la mateixa taula que el ric. Això exigeix a aquest darrer molta generositat, sacrificis innombrables i un esfor? sense descans. A cadascú li toca examinar la seva consciència, que té una nova veu per a la nostra època?.[55] Dr. Joan Costa [1] Benet XVI, Discurs a l’ambaixador del Perú davant la Santa Seu, 16.III. 2007; Idem, Discurs a l’ambaixador de la República de l’Ecuador davant la Santa Seu, 29.VIII.2005. [2] Idem, Discurs a les Associacions Cristianes de Treballadors italians, 27.I.2006; Idem, Homilia en la festa de sant Josep, 19.III. 2006. [3] Idem, Discurs als socis de la Unió cristiana d’empresaris dirigents, 4.III.2007. [4] Idem, Discurs a la Conferència Episcopal de Zimbabue en visita "ad limina" , 2.VII. 2005; Idem, Discurs als membres de la Conferència Episcopal de Camerún en visita "ad limina", 18.III.2006. [5] Idem, Discurs a un Congrés organitzat per la Fundació ?Centesimus annus, pro Pontifice?, 19.V.2006. [6] Idem, Missatge al IX fòrum Internacional de la Joventut, 28-31.III.2007; ?De manera particular us convido a aprofundir en la Doctrina social de l’Església, perquè els seus principis inspirin i il·luminin la vostra actuació en el món. Que l’Esperit Sant us faci creatius en la caritat, perseverants en els compromisos que assumiu i valents en les vostres iniciatives, tot contribuint així a l’edificació de la civilització de l’amor. L’horitzó de l’amor és realment il·limitat: és el món sencer!? (Idem, Missatge als joves del món amb ocasió de la XXII Jornada Mundial de la Joventut, 27.I.2007). [7] Idem, Discurs a la confederació italiana d’artesans, 31.III.2007. [8] Idem, Discurs al col·legi d’escriptors de la revista italiana La Civiltà Cattolica, 17.II.2006: ?Es tracta de divulgar i sostenir l’acció de l’Església en tots els camps de la seva missió. La revista ha de posar particular esfor? en la difusió de la Doctrina social de l’Església, un dels temes que durant els seus 155 anys de vida ha tractat més àmpliament.? [9] Idem, Exhortació Apostòlica Postsinodal Sacramentum Caritatis, 22.II.2007, n. 91: ??El cristià laic en particular, format a l'escola de l'Eucaristia, és cridat a assumir directament la seva pròpia responsabilitat política i social. Perquè pugui exercir adequadament les seves comeses cal preparar-lo mitjan?ant una educació concreta per a la caritat i la justícia. Per això, com ha demanat el Sínode, cal promoure la doctrina social de l’Església i donar-la a conèixer a les diòcesis i en les comunitats cristianes. En aquest preciós patrimoni, procedent de la tradició més antiga eclesial, trobem els elements que orienten amb profunda saviesa el comportament dels cristians davant les qüestions socials candents. Aquesta doctrina, madurada durant tota la història de l’Església, es caracteritza pel realisme i l’equilibri, ajudant així a evitar compromisos equívocs o bé utopies il·lusòries.? [10] Idem, Encíclica Deus caritas est (DCE), 25.XII.2005, nn. 26-28. [11] Idem, Discurs a un grup de professors de DSE, 20.VI.1997. [12] Idem, Carta Apostòlica Octogesima adveniens (OA), 14.V.1971, n. 31. [13] ?Només la persona pot estimar i només la persona pot ser estimada. Aquesta és abans que res una afirmació de naturalesa ontològica, de la que sorgeix una afirmació de naturalesa ètica. L'amor és una exigència ontològica i ètica de la persona? (Joan Pau II, Carta Apost. Mulieris Dignitatem [15.VIII.1988], n. 29). Von Balthasar argumenta que només des d'una filosofia de la llibertat amorosa hom pot entendre Déu i el mateix ésser humà: ?La cuestión se plantearía así: ?por qué, de hecho, es preferible algo a nada, tanto si se afirma como si se niega la existencia de una esencia abso-luta? Si ésta no existe, ?qué fundamento pueden tener cosas finitas que ni por agregación ni por evolución pueden producír el absoluto? Pero si existe y se funda-menta como absoluto, el problema es todavía más incomprensible, pues entonces, ?qué razón hay para que se den otras cosas además de él? La solucíón sólo nos la puede aportar una filosofía de la libertad amorosa, pero no sin que, a la vez nos explique la esencia del ser finito a partir del amor? (H. von Balthasar, Sólo el amor es digno de fe, Salamanca 1990, p. 133). [14] Concili Vaticà II, Constitució Pastoral Gaudium et spes (GS), 7.XII.1965, n. 19. [15] Ibid., n. 24. [16] Joan Pau II, Encíclica Redemptor hominis, 4.III.1979, n. 10. [17] Recomanem els suggeridors articles de L. Melina (Amor, deseo y acción, en L. Melina et al., La plenitud del obrar cristiano: dinámica de la acción y perspectiva teológica de la moral, Madrid 2001, pp. 319-344; Actuar por el bien de la comunión, en L. Melina et al., La plenitud del obrar cristiano, pp. 379-401) sobre l'amor com a clau ontolò-gica principal des de la qual s'ha d'entendre tot el dinamisme moral. El desig, l'elec-ció, el bé, la llei i les virtuts es comprenen únicament en el marc de l'amor interpersonal. L'amor –co-menta Melina– precedeix el desig i és l'arrel primera i comuna de tota acció. Aquest amor originari és el principi metafísic del moviment de totes les criatures cap el Bé perfecte. ?El descubrimiento del carácter originario del amor y de su constitutiva referencia interpersonal permite aclarar también la cuestión del deseo del bien, liberándolo de toda equivocidad eu-demonística. En el amor está presente la referencia a otro y tam-bién el bien es siempre que-rido dentro de la perspectiva del amor hacia la persona del otro. La experiencia originaria del amor, con la irreductible polaridad de dos sujetos, es así el lugar hermenéutico que clarifica definitivamente el deseo del bien en su relevancia moral? (L. Melina, Amor, deseo y acción, p. 330). La comunió és fi, do originari, promesa de compliment i veritat normativa del com-portament moral (cf. L. Melina, Actuar por el bien de la comunión, p. 380). També ?la noción de bien es clari-ficada definitivamente sólo en el contexto del amor interpersonal? (ibid., p. 383). ?El acto hu-mano –conclou Melina– encuentra su criterio fundamental de bondad moral en el ser un acto de amor auténtico, que promueve y realiza la comunión con el otro, que-riendo su verdadero bien? (ibid., p. 395). I les virtuts tenen, per tant, un caràcter de comunió: ?la intencionalidad del dinamismo virtuoso tiene su origen en el don de una comu-nión inicial y se dirige hacia su efectiva y perfecta realización. La reflexión ética basada en las virtu-des ofrece a la ética del amor una racionalidad, que la salva del emoti-vismo y del decisio-nismo, garantizando el lugar del verdadero bien en el interior de la comunión? (ibid., p. 398). Juan José Pérez-Soba (Presencia, encuentro y comunión, en L. Melina et al., La plenitud del obrar cristiano, pp. 345-377) desenvolupa la mateixa idea, sota les catego-ries que enuncia en el títol de l'article: ?En el fundamento de toda pregunta moral está un en-cuentro interpersonal? (ibid., p. 346); ?En el acto de amor, se da una unión entre el amante y el amado que precede el momento electivo y que es la que orienta como una corriente sub-terránea todo el acto humano posterior. Este hecho nos ilustra la existencia de una verdad anterior a la elección. Esta verdad está en referen-cia a una relación inter-personal con un valor moral en sí misma y que podemos llamar interpersonalidad fun-dante? (ibid., p. 358). Des d'aquesta perspectiva interpretativa, tota realitat de l'estruc-tura personal ha de llegir-se en clau de vocació a l'amor en Crist, fet que ens permet d'afirmar, amb referència a les inclina-cions naturals, que en ?el encuentro con Cristo, la razón práctica descubre que las inclinacio-nes naturales son los primeros signos de una vocación a la caridad, escritos como dato origi-nario en la imagen creatural del hombre? (L. Melina, J. Noriega, J.J. Pérez-Soba, Tesis y cuestiones acerca del estatuto de la teología moral fundamental, en L. Melina et al., La plenitud del obrar cristiano, p. 28). [18] DCE 34: ?L'actuació pràctica és insuficient si no s’hi pot percebre l'amor per l'home, un amor que s'alimenta en l’encontre amb Crist. L'íntima participació personal en les necessitats i en els sofriments de l'altre es converteix així en un donar-me a mi mateix: perquè el do no humili? l'altre, no solament he de donar-li quelcom meu, sinó a mi mateix; he de ser part del do com a persona.? [19] Cfr. Joan Costa, El discerniment moral, Barcelona 2003, pp. 59-60. [20] L’objectiu principal de la DSE ?és interpretar aquestes realitats, i examinar la seva conformitat o diferència amb allò que l'Evangeli ensenya sobre l'home i la seva vocació terrenal i, alhora, transcendent, per tal d'orientar en conseqüència la conducta cristiana. Per tant, no pertany a l’àmbit de la ideologia, sinó al de la teologia i especialment al de la teologia moral.? (Joan Pau II, Encíclica Sollicitudo rei socialis, n. 41). [21] Ibid.: ?L'Església no té solucions tècniques per oferir al problema del subdesenvolupament en si mateix [...]. En efecte, no proposa sistemes o programes econòmics i polítics ni manifesta preferències per uns o uns altres, sempre que la dignitat de l'home sigui degudament respectada i promoguda, i ella disposi de l'espai necessari per a exercir el seu ministeri en el món?. [22] GS 63. [23] Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de Doctrina social de l’Església (CDSE), Ciutat del Vaticà 2004, n. 19. [24] SRS 41: ?L'Església té quelcom a dir-hi, tant avui com fa vint anys, així com en el futur, sobre la natura, les condicions, les exigències i les finalitats del veritable desenvolupament i sobre els obstacles que se li oposen. En fer-ho, compleix la seva missió evangelitzadora, ja que dóna la seva primera contribució a la solució del problema urgent del desenvolupament quan proclama la veritat sobre el Crist, sobre ella mateixa i sobre l'home, tot aplicant-la a una situació concreta.? [25] PP 13. ?l'Església és "experta en humanitat", i aquest fet la mou a estendre necessàriament la seva missió religiosa en els diversos camps en què els homes i les dones desenvolupen llurs activitats, a la recerca de la felicitat, sempre relativa, que és possible en aquest món, d’acord amb llur dignitat de persones.? (SRS 41). [26] SRS 41. [27] DCE 28. [28] Ibid. [29] Joan Pau II, Missatge als membres de la fundació ?Centesimus annus pro Pontifice?, 5.7.2003. [30] GS cap I. ?[L’Església] Prenent part en les millors aspiracions dels homes i sofrint en no veure-les satisfetes, desitja ajudar-los a aconseguir el seu ple desenvolupament i això precisament perquè ella els hi proposa el que ella posseeix com a propi: una visió global de l’home i de la humanitat? (PP 13). [31] Congregació per a la Doctrina de la Fe, Instrucció sobre Llibertat cristiana i alliberament, Libertatis conscientia, 22.III.1986, n. 72; OA 4. [32] Joan Pau II, Jornada Mundial de la Pau, 1.I.2005, n. 3. [33] Orientacions, n. 50. [34] Joan Pau II, Missatge als membres de la fundació ?Centesimus annus pro Pontifice?, 5.7.2003. [35] Joan Pau II, Carta Apostòlica Novo millennio ineunte, 6.I.2001, n. 50. [36] ?Lleó XIII, encíclica Rerum novarum, 15.5.1981, n. 12: ?Ataquem la qüestió, per tal com es tracta d'un problema la solució acceptable del qual seria veritablement nul·la si no es busqués sota els auspicis de la religió i de l'Església.? [37] Joan Pau II, Missatge als membres de la fundació ?Centesimus annus pro Pontifice?, 5.7.2003. [38] PP 24. [39] Joan Pau II, Angelus, 4.VIII.2002. [40] Card. Renato R. Martino, Conferència de premsa de presentació del Compendi de DSE. 25.10.2004. [41] Ibid. [42] Ibid. [43] SRS 41; CDSE 7. [44] Joan Pau II, Encíclica Centesimus annus, 1.I.1991, n. 54. [45] Card. Renato R. Martino, Conferència de premsa de presentació del Compendi de DSE. 25.10.2004. [46] Joan Pau II, Exhortació apostòlica Ecclesia in America, 22.I.1999, n. 43. [47] Ibid. 54; CDSE 7. [48] Joan Pau II, Exhortació apostòlica Ecclesia in Asia, 6.XI.1999, n. 32. [49] Idem, Exhortació apostòlica Ecclesia in America, 22.I.1999, n. 67. [50] Idem, Exhortació apostòlica Christifideles laici, 31.XII.1988, n. 60. [51] Idem, Exhortació apostòlica Ecclesia in Europa, 28.VI.2003, n. 99. [52] PP 29. [53] Joan Pau II, Discurs als delegats de la missió econòmica per Amèrica llatina i el carib (CEPALC), Chile, 3.4.1987. [54] SRS 41. [55] PP 47. . Copyright ? 2014 Sedase.cat. All Rights Reserved. sedase@sedase.cat Template Design: Expression Web Tutorials & Templates Background Images: Courtesy of Eos Developments

sedase.cat Whois

Domain Name: SEDASE.CAT